Or a la butxaca i ciment a la cara

 

Algú ha cregut  bona idea refregar aquest retrat pel morro dels ciutadans agobiats per la crisi. Forma part d’una col.lecció de fotografies de Vanity Fair, que aquests dies embruta una vorera del Paseig de Gràcia. És de la Duquesa de Alba, una coneguda representant d’una varietat de tauró: la dels grans cacics andalusos, darrerament especialitzats en la depredació dels ajuts europeus al món del camp. Ajut que a la senyà Cayetana, “Hija Predilecta de Andalucía”, es veu que l’hi fa molta falta. La pròpia Vanity Fair explica que la nostra octogenària és ”Poseedora de multitud de propiedades, se estima que el total de sus territorios es 170 veces el principado de Mónaco y su fortuna se calcula entre 2.200 y 3.200 millones de euros, Cayetana es, además, 14 veces Grande de España.”

La imatge de la joia -o millor dit, la foto de la foto de la joia enjoiada- s’ha pres avui en el Passeig de Gràcia, una via pública de Barcelona en la que, segons tinc entés, el famós banquer i polític Manuel Girona hi volia poder edificar, d’això ja fa més de cent anys. Segons aquesta versió, la Ciutat no ho va permetre, i el famós banquer i polític en aquella ocasió no s’en va sortir i no va poder desgraciar el Passeig de Gràcia.

Els seus successors tenen més sort. No només perque la via pública es privatitza de mica en mica, que també. Si no perquè han aconseguit el suport total de la classe política del nostre temps per imposar les seves exigències antisocials. Per això, milers de ciutadans desfilaven avui  per la Via Laietana, ensenyant rètols com aquest. Són conscients que és inviable avançar vers una societat solidària mentre manin aquests deprededors, cada cop més perillosos i voraços, que són els grans especuladors financers.

La Rambles fa cent anys. La mirada de Frederic Ballell

Frederic Ballell Maymí.

Caceres de carrer

Ambient, tens, extrany. Homes que observen des de les cantonades. Pasen ràpid joves atlètics, de paisà, que  persegueixen amb discreció algú que no veiem.

Els carrers més comercials de Ciutat Vella són el territori de l’etern combat entre -per dir-ho a la manera d’abans- lladres i serenos. I a l’interior dels magatzems el vell estira-i-arronsa continua. En aquest cas entre segurates i pispes de roba de marca. O -i de la ma de la crisi això va en augment- de menjar. Fins i tot de tetrabrics de llet. On anem?

Impunitat, repressió, equitat, seguretat, educació… el problema de la delinqüència és un terreny pantanós, en el que s’hi mouen be els polítics demagogs i racistes, que en treuen beneficis. De la delinqüència petita, és clar, que l’altre la tenen massa propera per veure-la.

Als partidaris de solucions raonables i  democràtiques ens ho posen difícil fets com aquests: ahir a la nit, aprofitant la solitud i foscor del carrer Bertrallans un jove va atracar una mossa. Mentre fugia cap al carrer Canuda encara l’amenaçava: “Hija de puta!, hija de puta!” Mala sort. El van enxampar uns segurates.

Mentre arriben els mossos d’Esquadra, el que fa només uns minuts era un atracador masclista de noies solitaries, ara llença crits planyívols sense parar:  ”Les juro por mi madre, por lo que más quiero en esta vida, que yo no la he robado”. Un dels diversos veïns, que es van quedar per fer de testimonis, fart de sentir-lo, va dir-li: “Si ho haguessis fet a la meva dona et mato!”

Un reincident, sí. Un altre. Com l’Un Mangarín. Delinqüència petita i corrupció gran. On anem?

Edicions Betis: del carrer de’n Bot al contenidor

Un títol d' Ediciones Betis

El carrer d’en Bot, entre Portaferrissa i la Plaça Vila de Madrid, és petit, humit i estret, però ha donat força suc. Entre altres coses, va ser el lloc de neixement del fundador del Real Madrid (aquí aquest “coses” està dit sense cap ironia, que consti), i al llarg de la seva historia ha albergat activitats de tota mena, entre les que destaca Ediciones Betis. Aquesta editorial tenia

El crit

“Ara que tinc vint anys, ara que encara tinc força, que no tinc l’ànima morta, i em sento bullir la sang…” Ho cantava en Serrat, l’any 1967. I els saltataullels ho posavem amb orgull a les ràdios de les petites però actives botigues del barri, mentre l’amo, prudent, ens demanava: “Baixeu el volumen, per si de cas, que mai se sap…” Aquell Juan Manuel, com els de la Nova Cançó catalana, com nosaltres, es va fer gran. I en el seu cas concret famós i ric, cosa que m’alegra, encara que del seu web oficial, el català hagi desaparegut, cosa que lamento. Ara uns altres joves arriven als 20 anys i els toca dir la seva. I el que diu aquesta pintada em fa sentir vergonya. Tenir de continuar demanant igualtat d’oportunitats quan des d’aquell 1967 en el que “no tenien l’ànima morta” a aquest 2012 han passat 45 anys! I així seguim.

La bandera catalana, no

La senyera no llueix avui -tampoc avui- a l’edifici de Capitania del passeig de Colom, malgrat estar guarnit de pendons amb motiu del Día de la Pasqua Militar.

No conec la normativa d’ús de les banderes oficials per part de l’Exèrcit Espanyol, però llegeixo a Internet que “La bandera propia de las comunidades autónomas debe de ondear juntamente con la bandera de España en todos los edificios públicos civiles del ámbito territorial de aquélla, al igual que las enseñas de los ayuntamientos o cualesquiera otras corporaciones.” Suposo per tant que no sent aquest edifici civil, sino militar, el fet que la bandera catalana no estigui avui -ni mai- a l’històric edifici del Passeig de Colom, és legal.
Ara bé, no és humiliant que encara avui les dependències de l’Exèrcit espanyol siguin els únics llocs – juntament amb els locals d’organitzacions ultres anticatalanes- on la bandera catalana segueix prohibida?

Començar 2012 ballant i somrient

Una enganxina contra el consumisme vista aquest Nadal als nostres carrers ens recordava que els productes a la venda en sí mateixos no incloüen la felicitat. Una obvietat sí però, qué la inclou? Bé, aquí tenim una possible fòrmula, si més no per passar-ho bé una bona estona.

.

A finals d’any estava en un d’aquests malsons moderns que són les botigues de les operadores. Ja les heu vist, bastides amb materials de cartrò pedra, guarnides amb  promeses enganyadores i mitges veritats, ruixades d’ambientador, fredes, incòmodes, i sobretot despersonalitzades. Un estil coherent amb el que és l’únic important: el diner del client.

Mentre feia cua veia desfilar per la Portaferrissa la multitud de potencials compradors, aquest gènere que ha substituït en els nostres carrers comercials l’antic veí, el passejant, el ciutadà. Com ja m’havia fet notar un veí que va  marxar fa uns anys (“aquesta Ciutat Vella d’ara em deprimeix”), el que jo veia  en aquelles darreres hores de 2011  no m’agradava: estrés, preses, frustració,  males cares…

No sempre és així, per suposat, però esmento aquesta imatge tan negativa pel seu contrast amb la que veig avui, aquest primer dia de l’any nou. Estic ara al parc de la Ciutadella, concretament a la Glorieta, ocupada aquest matí gairebé primaveral per la gent del Lindy al Parc.  Homes i dones que ballen i somriuen;  que descansen i somriuen; que xerren i somriuen.

O sigui, que després d’un maleït 2011,  agressiu i desesperançador “pel 99%”, com proclamen els indignats d’arreu del món, sembla que a Barcelona queden espais no privatitzats, encara oberts a l’amabilitat i el gaudi.

 

D’on vé aquesta espontaneïtat, franca, autoorganitzada, que sembla resistir aquestes pulsions adverses del que algú n’ha dit el polç del nostre temps? ”El mèrit és del swing, més en concret, del Lyndi Hop”, que sents aquí” contesta una de les balladores, membre del BCN Swing.
Potser sí. Però el que es segur és que mentre aquí m’han entrat ganes de tornar-hi, en aquestes màquines exprimidores que les operadores telefòniques anomenen “botiga”, procuraré que no m’hi vegin mai més.

This slideshow requires JavaScript.

L’apoteosi del caganer

El caganer, com explica la Viquipedia, és una antiga tradició d’origen barroc bàsicament valenciana i catalana, encara que el coneixen també en altres indrets, com Múrcia i les Canàries. Del seu aspecte primitiu -un pagès fent les seves necessitats- el caganer s’ha encarnat darrerament en una gran faceta de personalitats, fent-se mediàtic, multiofici i global. Així l’hem trobat aquests dies a la Fira nadalenca de Santa Llúcia, a la plaça de la Catedral. Per cert, mentre del Barça n’hi havia molts, no hem vist cap caganer del Real Madrid, cosa que ens preocupa perque podria legitimar un proper boicot als productes catalans. També hem vist en aquesta parada especialitzada un bon estol de caganers polítics (15 catalans i 11 espanyols, segons aclareix la seu web del fabricant) i nou caganers de les cases reials espanyola i anglesa,  presència aquesta  ben justificada perque tan uns com els altres ja fa temps que no paren de cagar-la.