L’entranyable estamperia artística de la Plaça del Pi, fundada el 1789, va tancar les seves portes l’any 2007. Arran d’això van començar els temors sobre el futur de la casa que ocupava, un edifici de 1542 que havia albergat l’Arxiconfraria del Crist de la Sang i que ara és propietat del bisbat de Barcelona. Ara, les obres de rehabilitació estan ja molt avançades i aviat sabrem quina serà la nova funció del vell edifici. De moment, el que hem vist dels treballs ens ha agradat força. Amb tant nyap de disseny, tanta feina barroera, i tanta destrucció del patrimoni com ha patit Ciutat Vella, veure treballar aquesta gent és un plaer.
-
Darrers posts
- 23 de gener de 2013: Catalunya es proclama sobirana
- Benaventurats els qui vesteixen als diputats
- La gran nevada de fa mig segle
- L’avi cotillaire, la fotògrafa i el Mercedes
- Bones festes i any 2013
- Nadal 2012: el nen Jesús, en boles
- Publicitat d’abans de la guerra
- La feina del mestre era erradicar el català
- La banca juga i guanya i els clients es suïciden
- Mirades indigestes
- El gegant de la ciutat, ara balla, ara balla…
- 11 de septembre de 2012. El dia que Catalunya va dir prou
- Escacs sota les bombes
- Peatons en perill
- Aparcaments miraculosos
Categories
Publicitat
Comentaris recents
Gent del barri
Rètols
Vells temps
Grafitis
Arts i oficis
Botigues
Rambles
Calendari
Hola Cristina. Sóc el pare de la Maria Solà. He llegit el teu comentari. Penso que cal esperar a veure per a què el fan servir, no fos cas que ho destinessin a algun “engendro” turístic, cosa que penso que serà així donades les caràcterístiques d’aquella zona.
Bé, saludar-te i donar-te l’opinió.
Pere.
Hola Pere! Bufa! quan de temps sense saber res de tu! I quina sorpresa “veure’t” en aquesta pàgina!
Primer de tot dir-te que jo no he fet cap comentari! Ha estat l’Alfred Comín el que ha fet l’escrit.
D’altra banda, penso que podem estar tranquils perquè la gent que porta aquest tema sé que tenen molt clar el tipus de llogater que no volen.
Ha estat una obra que ha costat molt dur-la a terme i ara segur que no s’espatllarà amb un “mal”, o no adequat, llogater!
Ara és una joia arribar a la plaça del Pi venint del carrer de la Palla. Et trobes amb una plaça lluminosa i alegre, quan només fa uns mesos que feia pena passejar-s’hi.
Una abraçada,
Cristina Thió
Vaig parlar amb l’Andreu Comin a l’Ateneu per preguntar-li quina relació podies tenir tu amb el tema. Em va dir que t’ocupaves de la rehabilitació. Queda molt bonic. Era una llàstima com anava deteriorant-se i ara en canvi es fa mirar. Enhorabona, noia!
Pere
A l’Ateneu hi ha un personatge que es fa dir Alfred Comín. Potser és ell.
Ostres, quina sorpresa les imatges! M’han recordat a mon pare, fuster, que tenia la santa paciència d’anar treballant la fusta amb el formó fins que aconseguia la peça que necessitava. Em pensava que ja no hi havia gent que fes aquestes coses.
Salutacions Alfred!
Per cert, sembla que respecten el rètol d’ESTAMPERIA. La tornaran a obrir? Malgrat que les dones que l’atenien eren d’alló més antipàtic, sempre podies trobar el que buscaves.
No, el gravat amb la paraula “estamperia” no s’elimina completament però es desdibuixa, atès que és un afegit dels anys 70, em sembla. Queda el gravat amb l’escut i la data originals. Aixì m’ho han dit.
[...] finals de septembre varem fer aquest post sobre la rehabilitació de l’edifici de l’Arxiconfraria del Crist de la Sang, que habia albergat [...]