Ambient, tens, extrany. Homes que observen des de les cantonades. Pasen ràpid joves atlètics, de paisà, que persegueixen amb discreció algú que no veiem.
Els carrers més comercials de Ciutat Vella són el territori de l’etern combat entre -per dir-ho a la manera d’abans- lladres i serenos. I a l’interior dels magatzems el vell estira-i-arronsa continua. En aquest cas entre segurates i pispes de roba de marca. O -i de la ma de la crisi això va en augment- de menjar. Fins i tot de tetrabrics de llet. On anem?
Impunitat, repressió, equitat, seguretat, educació… el problema de la delinqüència és un terreny pantanós, en el que s’hi mouen be els polítics demagogs i racistes, que en treuen beneficis. De la delinqüència petita, és clar, que l’altre la tenen massa propera per veure-la.
Als partidaris de solucions raonables i democràtiques ens ho posen difícil fets com aquests: ahir a la nit, aprofitant la solitud i foscor del carrer Bertrallans un jove va atracar una mossa. Mentre fugia cap al carrer Canuda encara l’amenaçava: “Hija de puta!, hija de puta!” Mala sort. El van enxampar uns segurates.
Mentre arriben els mossos d’Esquadra, el que fa només uns minuts era un atracador masclista de noies solitaries, ara llença crits planyívols sense parar: ”Les juro por mi madre, por lo que más quiero en esta vida, que yo no la he robado”. Un dels diversos veïns, que es van quedar per fer de testimonis, fart de sentir-lo, va dir-li: “Si ho haguessis fet a la meva dona et mato!”
Un reincident, sí. Un altre. Com l’Un Mangarín. Delinqüència petita i corrupció gran. On anem?
