“L’Eulàlia no es va deixar vèncer i va lluitar pels seus ideals, que finalment la van portar a la mort”. Aquesta versió de la història del martiri de Santa Eulàlia, que l’Ajuntament ha publicat aquest any al seu web, és força més light que la tradicional.
Avui és Santa Eulàlia, patrona de la diòcesi de Barcelona, i el dia de les nombroses Eulàlies i Laies. Aquesta verge i màrtir, diu la literatura eclesiàstica, parlava “con frecuencia del martirio, y en sus razones manifestaba que no se dirigían á otra cosa sus deseos”. I finalment ho va aconseguir, segons les mateixes fonts, perque el “impío” Dacià: “mandó inmediatamente á sus ministros que desnudasen á la virgen las espaldas y la diesen crueles azotes (…) Cuanto más avivaban los verdugos los tormentos, entonces su corazón estaba más gozoso (…) Viendo el presidente que todas sus palabras y trazas eran inútiles, mandó á los ministros que trajesen el ecúleo, y que, colgándola en él, la descarnificasen con unos instrumentos de hierros llamados úngulas. Ejecutóse así, y la Santa, con rostro alegre y risueño, padecía el tormento…”El pare Juan Croisset, S.J. afirma que la font d’això que escriu és la “Vida, que se conserva en un manuscrito antiquísimo de la santa catedral de Barcelona”. Aquesta versió emfasitza ”su hermosura, su edad tierna, que no excedía de catorce años (…) tan jovencita y tan llena de atractivos y nobleza (…) tierna virgen (…) el Cielo no pudo consentir la indecencia con que quedaba aquel virginal cuerpo, expuesto á las deshonestas miradas; y así, cubrió con un milagro la desnudez vergonzosa…” Costa de imaginar que després de tots aquells turments patits, algú pogués veure-hi encara una “desnudez vergonzosa” però ja diuen que “quien hambre tiene pan sueña” i ja se sap que les “deshonestas miradas” són sempre les dels altres.
A la Baixada de Santa Eulàlia, en el barri Gòtic, unes rajoles de ceràmica accentúen encara més els aspectes que farien les delícies dels clients potencials de la Cova del Sado. La Viquipedia els detalla: “La noia va patir tretze turments, tants com anys tenia. Fou assotada, se li va estripar la carn amb garfis, li’n posaren els peus sobre brases roents, li tallaren els pits, li fregaren les nafres amb pedra tosca, li aplicaren oli bullent a les ferides, la van ruixar amb plom fos i la van llançar a una bassa de calç. A més, fou ficada en una bóta plena de vidres que van fer rodolar, va ésser cremada a una foguera, tancada amb puces perquè la piquessin i, finalment, crucificada”.
Afortunadament, avui l’ambient dels carrers a Ciutat Vella era més festiu. Després de tot, i com ens avisa l’enciclopèdia lliure en català, sembla que aquesta barcelonina del segle III, “es tracta d’una figura llegendària i, en realitat, inexistent”. Quin descans!
