L’avi cotillaire, la fotògrafa i el Mercedes

20061030_avi_cotillaire_carrer_francesc_pujols

“Una gallina xica, pica, camatorta i ballarica va tenir sis polls xics, pics, camatorts i ballarics. Si la gallina no hagués sigut xica, pica, camatorta i ballarica, els sis polls no haguessin sigut xics, pics, i ballarics.”

La noia de la càmara estava encantada de sentir els jocs de paraules (embarbussaments) en català, com el que encapçala aquest post, que l’avi deixava anar amb tota facilitat. Cotillaire d’ofici i de botiga, aquest veí nostre tenia als seus més de 80 anys molt fresca la memória i conservava el seu gran sentit de l’humor. I el vehicle, el vell Mercedes, era el darrer resistent del diversos taxis que en el seu temps feien la ruta de Barcelona a Andorra i que solien parar a dinar i recollir els viatgers al passatge del Duc de la Victòria, carrer Francesc Pujols. El Mercedes, com el seu conductor, ja es deu haver jubilat; la noia ja no ens alegra amb les seves rialles i,  lamentablement l’avi cotillaire fa un parell d’anys que ens va deixar. Ens queda la fotografia, feta l’octubre de 2006, que s’havia perdut per problemes tècnics, i que per això ara hem recuperat.

Mirades indigestes

La misèria, necessària, diuen, de tanta gent. (D’un temps, d’un país. Raimon)

Arc del Teatre. Octubre 2012. El fotògraf acaba tot just de tirar la foto al mural quan casualment veu que s’obre una inesperada porta.

Llavors es veu una persona que després de vigilar el carrer surt amb molta precaució de la casa, suposadament buida.

Fa ja un bon grapat d’anys que a un llavors jove fotògraf de La Vanguardia li van suggerir la conveniència de no fer segons quines fotografies, atés, va dir-li el seu redactor en cap, que els lectors no volien que se’ls posés malament l’esmorzar per culpa del diari. Llavors, el nostre jove fotoperiodista va intentar publicar-les en un llibre i va demanar l’ajut de la Conselleria de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, en aquells temps en mans dels socialistes. La resposta va ser més o menys la mateixa. Aquell jove és ara un fotògraf famós, però aquella teoria dels àpats plàcids segueix  més o menys vigent. Per això, si us agrada passejar sovint la càmara pels carrerons no comercials de Ciutat Vella, especialment per les zones del barri que pateixen mes directament la crisi, valdrà més que publiqueu el resultat en el propi blog. No és cosa d’espatllar innecesàriament estòmacs delicats.

El gegant de la ciutat, ara balla, ara balla…

Aquests mateixos costums populars nostres, que avui apleguen milers de seguidors als carrers de Barcelona, eren fins fa poc ignorables, quan no motiu de riota, pels qui s-autoconsideraven els gurus de la modernitat.

Baixaven Rambles avall, com cada any, per les festes de la Merce, els gegants i els capgrossos, els nans i les bestioles mitologiques. Com cada any? No exactament.

Aquest 2012 les coses estan canviant a Catalunya molt i molt despresa. Ara, per exemple, es mes dificil que els nostres costums populars siguin publicament ridiculitzats. Pero no fa gaire, ho feien sovint els qui es consideraven els gurus de la modernitat. Suposats intel.lectuals, suposadament progresistes, amb amplia cobertura per part d-alguns mitjans de comunicacio. Els mateixos mitjans que ignoraven per sistema tot allo popular que es feia a casa nostre, publicitaven en els seus suplements de viatges els tratjos exotics, les canoes dels paradisos oceanics, els creuers luxosos… Catalunya no ven, deien, uns. Aixo es decimononic, reaccionari, proclamaven els altres.

Mentrestant, aquestes colles, aquesta gent, aquest public, aquestes families, aquesta mainada, aquesta gent senzilla, que baixaven el 25 de setembre a milers per les Rambles, han recuperat i impulsat el nostre folclor. I el seu esforc per conservar aquestes i tantes altres tradicions del conjunt de la geografia catalana, tambe ha fet possible l-actual esclat del poble de Catalunya. Un poble en festes, amb pau, amb alegria, sense complexos, que camina amb voluntat i fermesa a la recerca de la seva llibertat.

11 de septembre de 2012. El dia que Catalunya va dir prou

This slideshow requires JavaScript.

Probablement, els llargs anys de incomprensions,  lluites, fatigues i derrotes haurien d’haver dut el poble català al desengany i la renúncia. L’onze de septembre d’enguany, amb la presència de un milió i mig de persones manifestant-se pacificament pels carrers, ens mostra que aquest poble creu en el seu propi camí. En el seu futur, que vol lliure, independent i democràtic.I, també cal que sigui integrador i solidari: “…que l’imminent estat sobirà de Catalunya sàpiga evitar la imitació dels pitjors tics de l’Estat espanyol i ser intel.ligent, astut, integrador i obert de mires. Que sàpiga acollir els altres i no aixafar-los, que sigui capaç de fer-se seves les llengües, parles i cultures (començat per la castellana, esclar). En cas contrari, tot plegat no hauria tingut cap sentit.” Ho ha dit amb prou claredat Sebastià Alzamora, al diari ARA, del passat 12 de septembre. Completament d’acord.

Escacs sota les bombes

“El ajedrez es un juego que consiste en una lucha intelectual entre dos personas y se practica por medio de tablero y piezas. Sobre el tablero se mueven las piezas. Cada movimiento de una de éstas se llama jugada. La serie de jugadas que se efectúan dede el principio de la lucha hasta su conclusión se llama partida. (…) El tablero es el campo donde tiene lugar la lucha”.

Som a l’any 1938, al número 64 del carrer Joaquim Costa. En la seu de l’Imprenta Elzeveriana i la Llibreria Camí s’esta imprimint el Primer libro del ajedrecista, d’en José Paluzíe y Lucena. La guerra fa que el paper, com quasi tot, estigui racionat. Les bombes feixistes cauen sobre la població, i les notícies del front són dolentes. La derrota de la República jo no és només possible, també  probable, i els operaris treballen en un context cada cop més difícil. Tot i així el llibre es publica.

D’això en fa 74 anys i ara, en el número 64 del vell carrer que Barcelona dedica a l’intel.lectual vuitcentista, hi ha un altre edifi. És una de tantes construccions anodines dels anys 70, sense la més mínima concesió a la creativitat, a excepció de l’entrada, tacada de grafitis. Però el libre d’en Paluzíe ha sobreviscut, com testifica aquest exemplar.

Pregunto a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès,  i sí, tenen la seva primera edició, de l’any 1917, i també una de l’any 1941. Però no aquesta, provinent de la biblioteca personal d’un Serrahima, un besavi difunt de la familia dels coneguts joiers catalans. Via donació, aquest exemplar, pacífic malgrat haver nascut en temps de guerra, es reunirà aviat amb les esmentades dues edicions germanes.

Peatons en perill

This slideshow requires JavaScript.

L’eclosió comercial d’alguns carrers de Ciutat Vella comporta una forta activitat de vehicles dels proveïdors, que malden per poder aparcar en espais estrets, que no van ser pensats en el seu moment per aquesta funció. És així com s’està perden una part dels guanys que va comportar en el seu moment la conversió d’aquests carrers de Ciutat Vella a zona peatonal.

Sabem que la solució no és senzilla però és important establir i fer cumplir una normativa que garanteixi el pas dels peatons, impedeixi l’ús irracional dels claxons i les velocitats excessives.

La gran majoria de conductors de camions i furgonetes dels proveïdors fan correctament la seva feina però les excessives preses d’alguns han estat la causa de diversos accidents, especialment lamentables perque les víctimes són persones grans.

12-M: contra els "banksters"

La gent del carrer, pacífica, amable, armada només amb la raó, avui desfilant a Barcelona contra aquest 1% d’usurers i megalladres, i contra els seus lacais (la premsa servil, els evasors del maletí, els polítics corruptes i els entusiastes de la porra fàcil). El que està en joc és, ni més ni menys, que el futur del 99% del nostre poble.