Utopies

Vivim al Gòtic, a la Barcelona Vella, un indret relativament bonic, amb gent enrotllada, veïns de tota la vida (capa cop menys). Hi ha encara algunes botigues tradicionals, que resisteixen la homogeneització de les cadenes multinacionals, i resten en peu (de moment) algunes institucions culturals i esportives. Amb tot això n’hi hauria prou per estar relativament satisfets de viure-hi. Tanmateix, estem a prop de les Rambles i això, ara i aquí, vol dir la inevitable irrupció de molts voluntaris sorollosos, disposats a dictar ls altres quan tenen dret a descansar (que és gairebé mai). Gent que creu que tenen dret a robar carteres amb tota impunitat, bandes que pensen que els nostres carrers són a la nit excel.lents pasarel.les per a la prostitució forçada; pasavolants o rodamons que pensen que els barcelonins posen la gespa perque ells hi facin les seves necessitats; escamots de brètols que trenquen vidres cada cop que guanya o perd el seu equip. I no tots sòn de fora. Hi ha especul.ladors propis i aliens (seria difícil saber quins són més perillosos), promotors als qui els veïns (i més si són vells i pobres) els fan nosa; i hi ha una administració fermament convençuda que els habitants de Ciutat Vella són súbdit als qui cal gratar la butxaca sense donar explicacions. I d’aquesta manera, i afegint un parell de festes a l’any, unes eleccions cada quatre, un fòrum cada cinc i una pujada de preus cada mes, anem passant, que qui dies passa anys empeny. I sí, de tota manera, i perdonin l’atreviment, ens agradaria que no es llencesin els nostres calers tan alegrement, que no foragitessin els veïns, ni tallessin els arbres, ni molestessin els gats, que poguessim dormir en pau, escoltar música en silenci, sortir de nit sense por als ganivets… una utopia, és clar.