Que venen els rusos!

N’hi ha que són tril.lers a les Rambles i altres que jeuen a la gespa de la plaça Vila de Madrid. Sí, finalment els rusos han tornat al barri.

Un grapat de rusos treballen al carrer d’en Bot. Són paletes, o en fan. No parlen i van per feina, prudents, esquerps i temerosos. A prop n’hi ha uns altres, joves i musculats, amb aspecte de soldats llicenciats. Pasen els seus dies ajeguts a la gespa de la Plaça Vila de Madrid, bevent vi barat, de cartró. Altres rusos i ruses van i venen pels carrerons. Es guanyen la vida a les Rambles fent de tril.lers o avisen (dar el agua, que es diu en castellà) quan arriben els Mossos d’Esquadra. El seu cap, un home fort, de cabell blanc, assenyala amb autoritat la sortida per on han de fugir els seus, perseguits pels crits d’uns guiris malperdedors. Hi ha un grapat de noies, que surten només de nit. Aquest vespre, devant del mercat de la Boqueria, n’hi ha un parell, joves i menudes, grapajades per un parell d’anglesos pets. Elles els miren amb menyspreu, mentre els acaronen, a la recerca de la cartera. Abans, al migdia, a la terrassa del bar Menage a Trois hi havia un rus enorme, que anava per lliure. Ens ha regalat uns expositors trobats al contenidor i l’hem convidat a una cervesa i unes patates. Un veí, traductor jubilat, s’hi ha afegit, content de poder practicar la llengua de Tolstoi. El foraster li ensenya amb orgull un carnet de identitat rebregat. Però el seriòs treballador soviétic de coll blau d’aquesta imatge en blanc i negre té poc a veure amb aquest home que, ara, quinze o vint anys després, aplega pels contenidors de Barcelona trossos de coure, llautó i alumini per vendrel’s a la deixalleria. De sopte, el veí traductor abraça al rus i es posa a taral.lejar Katusha. El rus emmudeix, acotxa el cap i fixa la mirada al cul del got, fins que se’n va, gairebé sense dir res.
Molt aprop d’aquí, al passatge Magaroles, havíem sentit moltes vegades aquesta peça tradicional a casa del Píus Viñeta Miarnau, el pare d’uns amics de l’infància. Acceptava posar-nos la versió de Katusha interpretada pels Cors de l’Exèrcit Soviètic, però havia de ser fluixet. “Les parets tenen orelles –xiuxiuejava–, però ja veureu quan tornin els meus”. Això últim ho deia en broma perque ell no era pas comunista. Abans de la guerra havia estat un home d’Esquerra i, com tants de la seva generació, portava dècadas odiant en silenci la dictadura franquista. Ara, la URSS, el franquisme i, lamentablement, també el difunt senyor Pius, són ja només records. Però, ironies de la vida, el jove cambrer que avui ens serveix la cervesa a la terrassa del carrer d’en Bot lleuix una camiseta vermella tacada amb l’estel groc. És la vella estètica revolucionària del 17, que reviu gràcies a la moda. Sí, senyor Pius, vos teníeu raó. Finalment, d’una forma o altre, els rusos han tornat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s