Els arcs medievals i les excavadores

Els arcs de Ciutat Vella que van sobreviure a l’alcalde Clos (2007) 

 

L’any 2002 va ser un any trist pel patrimoni medieval de Ciutat Vella de Barcelona. Els pocs que dins de l’entusiasme general en aquella nova febre d’or que va produïr llavors la construcció es van atrevir a denunciar-ho aviat van veure com la seva agenda de contactes aprimava.

Professionals, amics, coneguts i saludats tenien molt clar que a Barcelona es podia guanyar més callant (i sobre tot aplaudint) que deixant-se emportar pels  excesos de la nostàlgia.

CV2002.enderroc_arcs_b
Enderroc dels arcs medievals del carrer Pou de la Figuereta (2002)

 

Per a la societat civil subvencionada els torrecollons que gosaven plantar cara per lliure a l’apissonadora municipal que llavors dirigia l’alcalde Clos eren quatre eixelebrats; l’esquerra els enviava la policia a grabarlos; els professionals amb càrrec oficial temien la seva gosadia d’aficionats; i els de la dreta més rància intentava utilitzar-los per carregar de rocs les desafinades catapultes però no els veia prou dels seus (i tenien raó). O sigui, que el militants que picaven en ferro fred a favor del patrimoni històric de Barcelona[1] eren uns suïcides.

Potser per això, en Neva es va fer del club i un dia en compliment de la seva missió, va fer una trucada a un alt càrrec de Patrimoni.

-Afanyis! Estan esderrocant uns arcs medievals al Pou de la Figuereta, -va dir-li .
-Li asseguro que nosaltres  no en sabem res de l’existència d’aquests arcs. Demà mateix anirem a comprobar-ho. Estigui ben segur que si existeixen paralitzarem les obres fins que es faci el preceptiu estudi i ja veurem si es poden enderrocar.

El dia següent els arcs de pedra el Pou de la Figuereta s’havien convertit en una muntanya de runa. El directiu de patrimoni es va fer fonedís i de la seva suposada gestió mai més s’en va saber res. Algú més enterat va confessar que l’home havia rebut una altre trucada, però aquesta d’algú de “dalt” que deixava poc marge.

"Al dia següent, els arcs eren una muntanya de runa"

A les associacions del barri que varen protestar per las malifeta els van contestar que els tècnics ja havien fet les fotos pertinents i que amb això ja n’hi havia prou. A partir d’aleshores, i com que aquell indret de la Barcelona Vella estava ple d’arcs similars, els constructors els amagaven acuradament.

Els arcs que s'havien d'enderrocar es dissimulaven per evitar "l'alarma social"

 

Aquells testimonis del passat de Barcelona els feien nosa però calia enderrocar-los sense “crear alarma social” i en aquesta tasca hi posaven el seu gra de sorra els cronistes de la ciutat i la premsa de Barcelona, que en general va fer un paper tristot. Tot i així, l’excavadora no va aconseguir aterrar[2] tots els arcs de la zona i no per falta de ganes sinó per la decidida denúncia d’alguns periodistes sensibles. Entre aquestes honroses excepcions (i que em perdonin la injustícia), ara només vull esmentar-ne un, i només perque ja s’ha mort: el Huertas Claveria.

“On para ara l’alcalde Clos?”, em pregunta en Neva, que ha estat uns anys a l’extranger. Li explico que va ser ministre d’Indústria i ara és embaixador a Turquia. “Hi ha molt patrimoni històric en risc, allà“, sento que remuga. No sé qué ha volgut dir exactament.

Aquest vell casal ens dóna una visió clara del seu temps i no és extrany que en el seu interior harmonitzin els meus dibuixos de la Barcelona pretèrita. I, com si tot s’havinguès, tot parla en llaor d’aquella època venturosa. També la seva arquitectura ens afirma el saber d’aquells artífex que tingueren l’encert d’agermanar la comoditat amb la bellesa, art català dins la sobrietat del qual trobem l’elègància de línies, la justa proporció i la simetria precisa, tot tan reexit que proclama l’equilibri en el saber humà d’aquell temps. (…) Murs de gran gruixària, voltes en pedra picada, finestres esculpides, sostres amb bells conjunts de bigues vistes, llosanes a terra; aquest interior no pot amagar els dies bons i, sense pretendre-ho, humilia les construccions modernes de gran pareceria però minses i migrades per pobresa intel.lectual; com si fossin bastides en cartró s’allunyen de la senzillesa dins l’elegància d’adès; duen l’emprempta d’una època desorientada que en l’avenir no excel.lirà mai sobre l’arquitectura clàssica, austera, serena i reexida.

La meva casa i el meu jardí
Lola Anglada


[1] El nom d’aquesta militància és rebutjat pels qui seguint la normativa de 1984 creuen que el títol de protectors del patrimoni històric correspon legítimament als partidaris de l’excavadora.

[2] Aquests arcs supervivents algun dia podran ser visitats. Nosaltres ho varem fer en el seu moment i d’amagat. Aquests són les fotos.


3 thoughts on “Els arcs medievals i les excavadores

  1. Jo, d’infant, era veï del barri. T’asseguro que ara (ja tinc més de 50 anys), quan hi vaig, no el reconec!
    No vull dir amb això que estigués millor abans que ara: els habitatges de molts dels meus companys i amics eren infames. Sobre tot per aquests carrers del Pou de la Figuera, Pou de la Figuereta, Serra Xic, Jaume Giralt, etc.
    Però d’altra banda, crec que la netejada de cara ha anat més enllà del que calia.

  2. Que fort!!
    Investigar´el cas! Si es tal com dieu es una violació fragrant de la llei de PAtrimoni!
    Si mai torna a succeïr res semblant poseu-vos en contacte amb el Museu d’Història de la Ciutatd e BArcelona, que és qui té les competències i els efectius per feri front o amb el delegat de patrmoni a la ciutat (Magí Miret), no perdeu el temps amb càrregs polítics que els la sua el patrimoni, aneu als funcionaris que pertoca.

    En tot cas gràcies per haver-ho documentat, es evident que els controls de patrimoni només es realitzen quan els edificis ja son sota terra, un pena! D’aquí a uns anys pagaran el sou d’un arqueòleg per que n’excavi els fonaments, segur!

  3. Hola a tots, us asseguro que totes les administracions estaven al corrent de la presència d’aquests arcs, però no entrava en els seus plans la seva conservació.
    Pel que fa als altres dos que es podran visita,r intenteu resseguir la història de la seva conservació, és al·lucinant i molt indignant. I si han conservat uns arcs però s’han carregat mig edifici…
    Cada dia em sento més trista per com funciona tot plegat, com a profssional del sector i com a veïna del barri de tota la vida.
    Malgrat tot, però, seguirem intentant que el mal sigui menor.
    Ànims!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s