La banca juga i guanya i els clients es suïciden

De bancs, desnonaments, suïcidis i polítics oportunistes. El mobbing immobiliari dels temps de la bombolla, com els desnonaments actuals per l’impagament d’hipoteques, subratllen la sensibilitat social de la gent del poble, la insensibilitat humana dels banquers, i el descarat l’oportunisme de molts polítics. 

Una de les fotos de Samuel Aranda publicadas el 11 de novembre al New York Times en l’article Wave of Evictions Leads to Homeless Crisis in Spain

Evitar els desnonaments, o buscar solucions pragmàtiques i de caire social,  ha estat un dels cavalls de batalla de les associacions veïnals i socials de Ciutat Vella des de l’any 2000 fins a l’esclat de la bombolla immobiliària. En aquesta lluita –amb poques victories i moltes desilusions–alguns veïns vàrem passar molta vergonya aliena. Per l’avarícia de personatges extremadament amorals, alguns d’ells utilitzant mètodes semimafiosos. Però també per la hipòcrita, covarda, i de vegades còmplice, actitud de les autoritats municipals de Barcelona.

Aquells injustos desallotjaments que es van conèixer com “mobbing immobiliari” o “assetjament immobiliàri” van ser, per dir-ho de manera molt prudent, poc o gens combatuts  pels darrers consistoris de la ciutat de Barcelona, llavors encapçalats per l’alcalde Clos i després per l’alcalde Hereu. Tot i així, l’agressivitats dels especuladors es va reduïr dràsticament gràcies a un bon grapat de honestos professionals del periodisme (molts d’ells ara jubilats o aturats) que se’n va fer ressó. Òbviament, també hi va tenir un paper clau la resistència dels afectats i la indignació general. A més, algunes (poques) sentències judicials favorables a les víctimes van fer veure als assetjadors professionals que la impunitat ja no estava garantida i es van vuere obligats a abandonar els métodes il.legals.

Més tard, a partir de 2008,  l’esclat de la bombolla de la construcció  i la consegüent crisi econòmica van fer perdre perspectives de negoci als oportunistes que esperaven comprar finques antigues de Ciutat Vella i a continuació foragitar els llogaters. Però en els darrers anys, l’assetjament immobiliàri s’ha revifat amb una nova generació de desnonaments

Els desnonaments de la bombolla
La nova generació de desnonaments pertany als casos d’impagament d’hipoteques als bancs per part de families arruïnades per l’atur i la crisi, amb uns 400.000 desnonaments des de 2008.  Un drama impossible de silenciar atesa la dimensió i l’extensió del problema. I  per les lluites de col.lectius d’afectats, els dictàmens de la Unió Europea, els suïcidis de diverses víctimes arreu de l’Estat espanyol, les mesures d’alguns ajuntaments, les negatives a participar d’alguns col.lectius policials, i les protestes dels propis jutges.

El clamor és de tal magnitud que les noticies sobre els desnonaments a l’Estat espanyol s’han internacionalitzat. I ahir, 11 de novembre, el New York Times publicava un reportatge amb diverses imatges del fotògraf català Samuel Aranda sobre el drama humà de la pérdua de l’habitatge i els efectes de la crisi econòmica.

Oportunisme de darrera hora
A aquestes alçades se sent un impressionant clamor que exigeix la fi d’aquest calvari. Tot i això, convé tenir present que algunes intervencions en favor dels afectats són lamentablement un mer oportunisme partidista de darrera hora. Un exemple d’això és la petició en aquest sentit del senyor Alfredo Pérez Rubalcaba, secretari general del PSOE. Aquest partit va ignorar (excepte en algunes ciutats on eren a l’oposició) el problema del mobbing immobiliari durant els anys de la bombolla de la construcció. Cap el 2003, els seus socis del PSC a l’Ajuntament de Barcelona es van oposar frontalment als veïns que ho denunciaven. I pel que fa a l’actual onada de desnonaments, la que sorgeix de la crisi, l’atur i el banksterisme, el PSOE (juntament amb el PP) es va oposar el 2011 fins a quatre vegades a prendre una mesura tan simple com la possibilitat de la dació de l’habitatge com a pagament de la hipoteca. Els que es diuen a sí mateixos “socialistes” van al.legar  que es “podria desestabilitzar el sistema financer”.

Un altre exemple és el del senyor Fernàndez Díaz, actual ministre d’Interior del govern espanyol del PP. Quan era regidor de l’Ajuntament de Barcelona en l’oposició, assegurava públicament estar molt indignat contra els socialistes barcelonins que “afavorien” el mobbing immobiliàri. Però ara utilitza la seva fermesa en la direcció contrària: vol obligar als policies que al.leguen problemes de consciència “a fer cumplir la llei” en els casos de desnonament.

Evidentment, no poden ser creïbles uns polítics que cada cop que passen a l’oposició descobreixen l’existència de injustícies socials, fins i tot quan ells mateixos han barrat el pas a les possibles solucions. No és creïble una oposició que quan acapara el govern central oblida immediatament totes les seves promeses. Uns i altres actúen com si els ciutadans fóssim tanoques, carregant de raó als indignats que criden a les places allò de “PPSOE”  i “no ens representen”. I realment, a hores d’ara a qui, que no sigui a ells mateixos i als bancs, representen?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s